Els canvis tècnics que es van desenvolupar a partir de la segona meitat del segle xix van deixar enrere recursos i pràctiques que havien persistit durant segles, i no cal dir que a ulls del segle xxi aquell passat pot semblar gairebé inversemblant. Així doncs, que fins a 1931-1932 es transportés glaç des dels pous de l’Avencó, a Tagamanent, fins a Manlleu i fins a la Garriga per poder disposar de begudes fresques, era una última mostra del que havia estat una activitat continuada al Vallès durant quatre-cents anys.

Els pous de glaç o de neu que encara podem observar en el paisatge del Vallès són un referent imprescindible de la història de la comarca. Més enllà de ser un element del patrimoni arquitectònic de l’època moderna, algun de qualitats constructives molt remarcables, amb tipologies més o menys diverses, alhora recorden el que fou un component important de l’economia pagesa d’aquella època, de la diversificació del treball, de les variades ocupacions segons les estacions de l’any i de l’estreta relació que hi havia entre el món rural i el món urbà.

De fet les condicions físiques i de situació del Vallès, amb la neu de les zones altes, especialment del Montseny, i el glaç que es feia des de l’altiplà del Moianès fins a Sant Fost, a la serralada litoral, i tot plegat a una distància de Barcelona que permetia arribar-hi amb certa facilitat, expliquen que aquella activitat esdevingués prou important en un bon nombre de pobles i amb efectes tant econòmics com socials. Van ser els geògrafs i l’anomenat excursionisme científic els primers que van posar atenció en aquella indústria rural que desapareixia. No és casualitat que fos justament el granollerí Jaume Maspons i Camarasa qui incorporà una bona referència al tema dins d’una geografia catalana el 1907.

 

 

Text i fotografies extrets del llibre 'Pous de Glaç al Vallès Oriental'
(Editat pel Consell Comarcal del Vallès Oriental)

Textos: Jaume Dantí, Cinta Cantarell i Pere Cornelles
Fotografies: Pere Cornelles
© Consell Comarcal del Vallès Oriental.

 

 

Des de mitjan segle xvi, doncs, les congestes i els pous o poues de neu i glaç formaven part del paisatge. La seva localització corresponia a l’altitud, on hi havia més possibilitat de neu i de baixes temperatures, i als corrents d’aigua, per poder-la encaminar a les basses on es convertia en glaç. Gairebé sempre orientats al nord, encara que se’n troben de cara al sud i a l’oest, com el pou d’en Cuc o els de Montmeló, majoritàriament se situen en zones obagues i en molts casos de difícil accés, cosa que fa pensar en la duresa d’aquest  tipus d’indústria per a la gent que hi treballava. Les dues àrees de més concentració, com s’ha dit, eren el Montseny i l’altiplà del Moianès. A la zona plana eren ja més escadussers, a prop de torrents i rieres de les valls del Tenes, del Congost, del Mogent i de la Tordera. I finalment, la serra del Montnegre-Corredor, entre Sant Celoni i Sant Fost.

 

El treball de camp i la recerca documental han permès inventariar 143 elements –comptant els pous de neu, els de glaç i les basses–, dels quals 114 han estat localitzats in situ. Per tipologies, aquests béns es distribueixen de la forma següent: 49 pous de glaç, 32 pous de neu, 26 congestes, 6 basses i 1 caseta de la neu. D’elements documentats a través d’arxius i publicacions, però que no s’han pogut localitzar, hi ha 11 pous de glaç, 10 congestes, 5 pous de neu, 3 basses i la casa de la neu de Granollers.

Per zones geogràfiques, al massís del Montseny s’han localitzat 58 elements, entre congestes i pous de neu, i els de glaç de l’Avencó que, per pertànyer a Tagamanent, s’han inclòs en aquesta zona. Queden 14 elements documentats, però no localitzats. A l’altiplà del Moianès, s’han localitzat 31 pous de glaç, 2 pous de neu i 3 basses, mentre que 3 elements no s’han pogut situar sobre el terreny. A la zona de la plana central compresa entre el Tenes i la serralada litoral, 14 elements de glaç, 2 de neu i 3 basses, amb 11 per localitzar. Fora del massís del Montseny només es tenia constància de la presència de pous de neu al Montnegre, a la zona del coll del Llorà i al coll de Freixe. Aquest projecte ha permès localitzar-ne dos més a Castellterçol, a la zona de l’antiga parròquia de Sant Julià d’Úixols, prop de l’Era de les Cases, que podrien correspondre a aquesta tipologia.

La distribució dels pous per altitud a les diferents zones és diversa. A la zona del massís del Montseny oscil·la des de 1.100 metres d’alçada fins a 1.641, el més alt. A l’altiplà del Moianès van des de 554 a 886 metres, a l’Era de les Cases. Pel que fa a la zona de la plana, els pous situats a la cota més baixa eren els de Montmeló, a 72 metres, i el més alt, a 295 metres, el del Prat de Dalt, a Caldes de Montbui. Pel que fa a la serralada litoral, oscil·len entre 161 metres, el de can Draper, a Sant Celoni, i 735 metres, el del coll de Freixe

Pel que fa a la conservació d’aquests pous, cal afirmar que se’n conserva un bon nombre en molt bon estat, i que això permet apreciar la riquesa constructiva de l’època, tot i que es tracta d’elements funcionals. Altres pous no s’han conservat. Alguns ja tenien problemes estructurals quan aquest tipus d’indústria estava en ple ús i per això se’n bastien de nous, tal com es constata a la documentació, i com ho demostra el fet que alguns pous s’anomenessin el pou vell o el pou nou. Els pous que més alteració han patit han estat els de glaç, ja que en alguns casos la falta de conservació els ha fet perdre la volta, i això ha comportat una degradació contínua. En altres casos, també els ha perjudicat el fet d’estar en llocs més ben comunicats i en zones de clara expansió urbana. En canvi, els pous de neu, pel fet d’estar en llocs aïllats i inhòspits, s’han conservat millor: en general només s’han reomplert de sediments i en alguns casos s’ha esllavissat el parament del mur. Cal concloure, doncs, que d’aquella activitat ha arribat al nostre temps un ric patrimoni arquitectònic que encara es pot preservar.

Per a més informació pots consultar l'Inventari de pous de glaç, pous de neu i congestes

Text i fotografies extrets del llibre 'Pous de Glaç al Vallès Oriental'
(Editat pel Consell Comarcal del Vallès Oriental)

Textos: Jaume Dantí, Cinta Cantarell i Pere Cornelles
Fotografies: Pere Cornelles
© Consell Comarcal del Vallès Oriental.

 

 

A Catalunya per emmagatzemar i conservar la neu o el glaç, com abans s’ha assenyalat, s’utilitzaven bàsicament tres tipus d’estructures: les congestes, els pous de neu i els pous de glaç. Aquestes tipologies no es distribueixen de manera uniforme a tota la comarca del Vallès: les congestes i els pous de neu abunden al massís del Montseny, mentre que els pous de glaç es troben en gran nombre a l’altiplà del Moianés, però també a la zona compresa entre la plana central de la comarca i la serralada litoral. Els primers es consideren un aprofitament de tipus més natural, ja que la intervenció de l’home era escassa, i els segons, en canvi, ja han estat construïts expressament per guardar-hi el glaç. Hi ha alguns casos que s’escapen d’aquestes classificacions tipològiques perquè les mateixes estructures han tingut diversos usos al llarg del temps. A tall d’exemple, al castell de Tagamanent es conserva el topònim “l’escaleta de la poua”, a l’extrem sud de la cisterna. Per altra banda, en alguns llocs, segons tradició oral, es guardava neu en uns petits pous que en realitat havien estat antics forns de calç, com es dóna a les masies de la Clusella i de la Datzira, a Castellcir, i que segurament devien ser  per a consum propi, donada la poca capacitat de la cavitat. Ramon Amigó, en parlar de la manera d’anomenar els pous, cita com una curiositat que a la Masó de Selma (a l’Alt Camp) parlessin del forn de la neu, fet que potser estaria vinculat amb la reutilització de l’estructura.

 

Congestes

Les congestes, com s’ha explicat, són cavitats que aprofitaven l’orografia natural del sòl, situades a sotavent de les carenes en depressions naturals i en pendents que se solen trobar a les zones més elevades de les muntanyes, on de manera natural s’acumulava la neu, normalment situades a partir de 1.100 metres d’altitud. En algunes congestes s’aprofitava la roca natural a la part interna i per l’altra s’aixecava un petit mur de contenció atalussat, que servia alhora com a aïllament tèrmic per a la conservació de la neu i per evitar que aquesta s’esllavissés. Al Montseny, zona on més congestes es conserven, hi ha casos en què una part del clot s’ha revestit amb pedra de paret seca i per això alguns autors els consideren pous, però en realitat tenen més amplària que fondària. Tot i que acostumen a ser circulars, també n’hi ha de formes molt irregulars, que s’adapten al relleu del terreny. Les mides són variades, però com abans s’ha indicat, sempre són més amples que fondes, i poden arribar a mesurar entre 7 i 17 metres de diàmetre. Un cop recollida i aixafada la neu, la congesta es tapava amb brancatge i fullaraca, perquè es conservés en bon estat fins que arribés l’estiu. Aquest tipus de recobriment s’havia d’anar revisant perquè la neu no es malmetés.

Perfil de la congesta del Sot de laTeula. Fogars de Montclús.

 

 

Pous de neu

De la mateixa manera que les congestes, els pous de neu estan situats a les parts més altes de les muntanyes, ja que necessitaven la neu que queia al seu entorn per a poder empouar. Al massís del Montseny els dos tipus de cavitats comparteixen l’altitud i les mateixes zones. Els pous de neu són excavacions senzilles fetes a cel obert en el sòl natural de la muntanya, bé aprofitant els desnivells del terreny o bé en zones més planeres. Comparteixen amb les congestes la falta de coberta d’obra, i amb els pous de glaç, que són de planta cilíndrica. Tot i que el seu interior se solia revestir de pedra seca, feta amb pedra de tartera, del seu entorn o de la mateixa excavació, en alguns casos aprofitaven parcialment o bé totalment la roca natural, com al pou d’en Viladecans de Tagamanent. El mateix tipus de pedra servia per reforçar el mur de contenció extern, donant-li un perfil circular atalussat molt característic.

El pou de neu, com la congesta, era el sistema més antic i rudimentari per emmagatzemar aquell producte. Així, en la documentació se’n parla de manera paral·lela, com a l’arxiu de can Cervera del Montseny, “Jornals de cobrir los pous y congestes”. La neu que provenia d’aquest tipus de magatzem s’anomenava “neu negra”, pel seu contacte amb la terra, i era de menor qualitat que la dels pous de glaç, fet que també es donava a la neu emmagatzemada a les congestes.

Retall de la boca d’un dels pous de neu dels Emprius de les Agudes.

 

 

Pous de glaç

Els pous de glaç en alguns casos també servien per emmagatzemar neu. El glaç era més valorat al mercat que no pas la neu i en conseqüència preferien empouar-lo. Són les construccions d’aquest tipus d’indústria les que presenten les estructures més complexes i variades, depenent de la tradició constructiva del lloc, dels materials de l’entorn i sobretot de la inversió econòmica que es podia realitzar. Aquests dipòsits servien per emmagatzemar el glaç que es feia a les basses o geleres, prop dels rius i torrents on estaven situats, normalment en cotes més baixes que els pous de neu, però sempre en llocs on tenien garantides les glaçades hivernals. Els pous de glaç són construccions soterrades o semisoterrades de planta circular i tronc cilíndric amb coberta. Sovint una de les parts del pou està adossada a un marge en un desnivell del terreny i deixen a la vista una part de l’obra del mur i la cúpula; quan es bastien així es reforçaven amb grans contraforts. Aquesta situació en desnivell, a més, afavoria el canal de desguàs per a l’evacuació de l’aigua de desglaç i per a fer la neteja anual a què estaven obligats els arrendataris de la neu. El pou de la Vinyota, a Castellterçol, conserva un desguàs de grans proporcions molt ben obrat amb carreus i lloses.

Poua de la Vinyota

Els murs s’acostumaven a fer amb parament de pedra seca o de paredat de còdols, que en algunes ocasions s’arrebossava amb morter de calç, cosa que afavoria un millor aïllament del gel. A les parts baixes dels murs, si es donava el cas, també aprofitaven el relleu de la roca natural i bastien les parets a continuació. Les mides podien oscil·lar entre tres metres i seixanta centímetres, solien ser més amples a la part baixa per poder resistir les empentes de la volta i minvaven a mesura que anaven pujant cap a la cúpula. En alguns casos els murs es feien de doble cara, és a dir, entre el paredat intern i l’extern es creava una zona a manera de cambra d’aire que es reomplia amb materials diversos o fang per a un  millor aïllament del glaç, com ho mostren les restes dels murs del pou de can Colomer, a Llinars.

La part morfològica que canviava més d’un pou a l’altre són les cúpules amb què estan coberts. La cúpula feia la funció de cobrir el pou per evitar que el gel s’embrutés, però de fet el més important era garantir-ne la conservació, aïllant-lo de les condicions ambientals exteriors. La cambra d’aire que es creava al seu interior evitava que la saturació de la humitat malmetés el producte, i així el dipòsit es conservava en un ambient fresc. Entre els pous del Vallès predominaven dos tipus de cúpula, una feta per aproximació de filades i una altra sobre volta de creueria, obrades tant amb pedra ben escairada com amb maó. Exteriorment podien estar recobertes de terra i vegetals per a un millor aïllament o amb teula àrab, com és el cas de can Gurri, a Lliçà de Vall, de can Móra, a Llinars, o de can Draper, a l’Ametlla. La del pou de can Donadeu, a Sant Fost, no s’ajusta a cap dels models descrits, ja que mostra a l’exterior els nervis dels arcs que sostenen la cúpula. Aquestes cúpules tenen diversos graus de visibilitat: unes estaven totalment soterrades i no es veien des de l’exterior, ja que es tapaven amb terra formant turonets artificials i deixaven a la vista només les obertures, com en el cas de les poues de la Ginebreda. D’altres, en canvi, arrencaven directament del terra mostrant totalment el seu volum, com a la Fàbrega, a Castellterçol. En alguns casos la cúpula es reforçava exteriorment amb la banqueta que la sostenia, com al pou del Solà del Boix, a Sant Quirze. Encara es donava un últim tipus, quan la volta es recolzava sobre els murs del pou que sobresortien per sobre del nivell del terra, com a can Gurri, a Lliçà de Vall, i al Prat de Dalt, a Caldes.

Interior de la cúpula amb la pedra clau al centre de la poua de cal Revitllat. Castellterçol.

Per facilitar l’accés i les tasques dels treballadors a l’interior dels pous, a l’alçada de la volta es feien les finestres o forats de càrrega. Normalment tenien dues obertures contraposades, però alguns pous arribaven a tenir-ne tres i fins i tot quatre, de manera que es podien posar els travessers que suportaven les politges i les corrioles a l’hora d’empouar. Hi havia, però, algunes excepcions en els pous que, a més de les finestres clàssiques, tenien una torreta exterior en la qual es disposava el torn, com és el cas de la poua gran de la Ginebreda, la de la Noguera, a Castellterçol, la de les Torres (sota les Ferreries) i la del Serratacó, a Castellcir.

La disposició de les finestres en relació amb la coberta varia segons els pous: hi ha lluernes obertes arran mateix del terra, com les de la Ginebreda i el Vapor Vell, a Castellterçol, i el Serratacó, a Castellcir, en les quals per accedir-hi calia ajupir-se. En canvi, la majoria es troben a peu pla, com al Saiolic, a Castellcir, o a can Draper, a Sant Celoni, i només algunes estaven a més d’un metre d’alçada, com la poua de cal Revitllat. Si el desnivell del terreny ho permetia es podien obrir les finestres a nivell inferior, cosa que facilitava les tasques d’empouar; aquest tipus es dóna al pou gran de Pregona, a Sant Quirze. La majoria d’obertures dels pous del Vallès són de tipus finestra, però n’hi ha una minoria que tenen portes, com seria el cas dels pous de can Gurri, a Lliçà, de can Mòra, a Llinars, i de l’Avencó, a Tagamanent. A vegades s’ha dit que les obertures estaven orientades al nord per evitar els raigs solars, però el cert és que se’n troben de tots tipus, per tal d’adaptar-se al relleu del terreny.

La forma de les obertures és de llinda plana i brancals fets amb pedra ben tallada o bé amb maó. A la Vinyota, a més, sobre la llinda hi ha un bonic arc de descàrrega. A l’interior del pou, la majoria de les finestres es feien amb biaix cap a l’exterior. Les mides de les finestres són variades, i oscil·len entre 1 per 0,75 m, les més petites, i 1,50 per 1,20 metres, les més grans. Les portes feien una mitjana de 1,95 per 2 metres. Un cop acabat l’empouament del glaç, les finestres es tancaven amb lloses, algunes de les quals encara es poden veure, com a la Ginebreda. A l’entorn de la cúpula, un camí de ronda per facilitar la feina unia totes les obertures i a la vegada enllaçava amb el camí de bast de cadascun dels pous. 

Com que el pou era una construcció de tipus funcional normalment no tenia cap mena de decoració, tot i que n’hi havia algunes, com les que es conserven a can Draper, a Sant Celoni, amb la data de 1771, o la del Prat de Dalt, a Caldes, amb la inscripció del nom del propietari “Ramon Prat 1778”.

Descrites les parts més comunes a la majoria dels pous, cal resseguir aquells que conserven elements diferencials, quan no excepcionals. És el cas d’una de les poues de les Berengueres, a Castellcir, que estava reforçada pel costat nord-est per un mur de forma rectangular, a manera de base, que servia al mateix temps com a moll de càrrega per facilitar les tasques dels treballadors. A la segona poua, dita també de Sant Jeroni, es conserva en molt bon estat la rampa d’accés flanquejada amb paret de pedra seca als dos costats. En altres ocasions els murs de contenció no es feien directament sobre els pous, sinó sobre els marges sobre els quals aquests estaven assentats, com es pot observar al Prat de Dalt, a Caldes, i a l’Avencó, a Tagamanent. El pou més singular de la comarca, però, és el de can Donadeu, a Sant Fost, que a més de la cúpula abans indicada, conserva la torre exterior per al cos d’escales que permetien accedir a l’interior del pou a diferents nivells, i també una bonica mina de desguàs.

Un element bàsic per a l’elaboració del glaç eren les basses, a prop de les rieres i torrents que els subministraven l’aigua. Se n’han conservat molt poques, en part a causa de l’efecte de les rierades i en part pel poc manteniment que van tenir un cop els pous van quedar fora d’ús. De les que encara es conserven, cal destacar per les seves dimensions la bassa de les Berengueres, feta amb pedra molt ben escairada amb una longitud d’uns 60 per 21 metres, actualment reomplerta de vegetació, i la bassa gran de can Donadeu, feta amb obra, amb una fondària d’uns quatre metres. També les de cal Carabrut, a Sant Quirze Safaja. De dimensions menors són les de can Camp, a Corró d’Amunt, i la de can Draper, a Sant Celoni. Amb tot, un dels millor conjunts per entendre la indústria del glaç és el de l’Avencó, on a part dels pous, encara es conserva la bassa del molí,  l’aigua de la qual s'aprofitava per a fer el glaç picat.

Poua vella de l’Avencó amb el porxo cobert amb branques. Antoni Gallardo, Estudi de la masia catalana. Centre Excursionista de Catalunya, 1931.

 

 

 

 

 

Text i fotografies extrets del llibre 'Pous de Glaç al Vallès Oriental'
(Editat pel Consell Comarcal del Vallès Oriental)

Textos: Jaume Dantí, Cinta Cantarell i Pere Cornelles
Fotografies: Pere Cornelles
© Consell Comarcal del Vallès Oriental.